|
|
| Text: |
Anguila fumada vora les basses de l'Illa de Buda
L'escola era unitària. Una casa, més aviat una espècie de barraca, de calç, teulada de palla, o pot ser eren teules, o rajoles planes, en tot cas era una casa mínima, elemental, humida, amb una porta i no recordo finestres, com les cases de tots els treballadors que vivien en aquell temps a l'illa de Buda. Hi havia una casa gran, la dels amos, menys humida que les altres, més gran, més alta, amb una gran habitació que podia ser el menjador, o el saló, o una sala biblioteca o el museu on aplegaven aus embalsamades, totes les espècies d'aus que passaven o vivien o hivernaven a l'illa.
L'escola, però, era tan reduïda que tan sols hi cabien tres o quatre taules i una dotzena de cadires. Una pissarra, un mapa i la taula de la mestra, tan exigua i elemental com les taules dels alumnes.
Els xiquets que anaven a l'escola eren com tots els escolars de terra ferma. Eren els fills dels pagesos que treballaven els camps d'arròs, portaven unes bates blanques i, com deien els homes de l'illa, semblaven pàtxeres, volades de pàtxeres blanques quan sortien corrent de l'escola.
Al costat de l'escola hi havia una habitació de dimensions escasses on vivia la mestra. Una cambra on la cuina crec que estava a la vora del llit, i per tot mobiliari es veia una taula. No recordo el bany. L'imagino elemental i rudimentari.
Vaig tenir el privilegi de viure en aquell ambient No havia de complir horaris. Tot el temps m'era degut Matinava. Després d'esmorzar sortia cap a les basses. Hi havia una torreta de fustes i canyes, que servia d'observatori. Quedava una mica amagada pel camuflatge de les canyes i podies quedar-t'hi llegint, dibuixant, dormint, observant Sense fer soroll. Les aus passaven tan a prop i tan familiarment que semblava que et podies integrar en el seu habitacle, en els moviments ritmats definits pel cicle del temps. Mai no he tornat a veure tan a prop les pàtxeres, els ànecs, els coll-verds, les fotges. Ni he tornat a veure, tan pròximes, les volades, blanc i rosa, dels flamencs. He sentit els tons dels seus crits, podia distingir els sons dels mascles, el moviment de les ales, les passes dels seus peus trepitjant les aigües baixes, la terra superficial i mòbil.
Vaig veure reflectir-se a les basses tots els colors del cel, dels núvols, del sol i de la lluna, de les soses que vorejaven l'aigua, de les herbes més fràgils, de les canyes més aspres, de les tiges vinclades.
Al tard, tornant a la casa desertada de l'escola, travessant els quadres conreats on l'arròs creixia entre l'aigua o els llocs salvatges dels sosars i les canyes, sabia que el sopar m'esperava, el sopar fet dels productes de l'aigua, del paisatge de l'aigua, del regne de l'aigua. Eren, indefectiblement, anguiles. Anguiles deixades assecar sobre unes canyes, al sol i al serení, anguiles fumades, al fum casolà de les cases humides de l'illa, anguiles llefiscoses i fresques acabades de pescar amb gànguils i bentrols en una sèquia o a la vora del riu, i que, guisades amb soferta cadència en una cassola de terra, deixaven la llengua amarada del regust de fang que planava sobre l'illa.
Font: Materials de llengua i literatura catalana del professorat de les Terres de l’Ebre
<http://www.xtec.es/crp-baixebre/llenguaTE/textos/zoraidabuda.rtf> |
|
