Quan erem chiquets, después de havermos minjat la tortella de Nadal y de averiguá á quin hostal parava l’ home dels nassos, sols pensavem en la diada del Reys, en posá al balcó les sabatetes y un panerets plens de palla y garrofes.

Les mares, mes tobes que un perol d’ arrós, mos assentaven á la falda pera contarmos lo cuento del gos dels Reys. Lo gos dels Reys era un gos negre, com los de Terranova, mes dolent que la tinya, y deuria se com un pardal vilero, pos saltava per les taulades y escoltava pels fumerals. ¿Fas rabiá á ta mare? ¿No vols aná á estudi? ¿Rasques los peus anterra y malmets les soles de les sabates? ¿Te fiques lo dit al nas? Pos tot hu sabrá lo gos dels Reys que escolta en un pam d’ aurelles per la boca del fumeral.

Les mares mos portaven á les Esplanetes, en tardes que no bufés la tramontana, pera ensenyarmos lo camí dels Reys. Los Reys, mos diyen, fan nit al Coll del Alba. [...] A la matinada emprenen lo camí. Los angelets despengen los estels y’ls atansen als caminants, fentlos llum per la Costa de Palmés que’s rellissenca y perillosa. Trenquen per una sendera que’ls portará als Masos de Bitem. A la Capella dels Reys de l’ horta de Pimpi fan alto; lo gos negre diu lo nom dels chiquets bons y dels chiquets dolents, y mentres los criats descorden les caixes de jugarrons, plenes á caramull, tornen á posarse en camí y entren pel portal de Remolins...