|
|
| Text: |
Molt abans que jo agafés el costum d’atansar-me a casa Sebastià perquè m’expliqués l’últim viatge que havia fet o perquè em deixés llibres de la seva biblioteca, que llavors jo trobava inmensa, havia ant sovint amb ell, quan jo era un xiquet a pescar. Primer que res, em va ensenyar a remar: ens posèvem tots dos dins la barqueta de fusta i anàvem vogant canal avall. Aprendre a remar va ser molt fácil, perquè el canal que ens duia fins a la mar no feia ni tres vegades la puntona d’amplada, i jo hi vais agafar confiança de seguida. Anar a pescar amb Sebastià m’havia entusiasmat des de molt jovenet. Ell em venia a buscar a casa en cotxe, encara nit fosca, ens endinsàvem a la ribera i, poc després, descobria el casalot surant dins les maresmes. Un cop allí, ens embarcàvem i anàvem lliscant canal avall, cap a la mar, en el silenci clamorós de la matinada. Jo, encara endormiscat, de cara a la mar; Sebastià, d’esquena, remant acompassadament, sense pressa. Nosaltres dos i el silenci embolcallat només rencat pel xerric dels grills, el rascar d’una granota. Sebastià havia calat la xarxa el vespre abans i, ara, a mi em reservava l’hora de xorrar: anàvem recuperant la xarxa i saltava dins la barca una muixarra lluent, un pop s’arrossegava pel fustam descolorit, brillava l’escata roja dels molls agitant-se, la sèpia els ofegava en la tinta grisota. Encara ara puc notar les formes mòbils i llisquents fugint-me de les mans, el vençut atupament de la palaia al fons de la barca.
Després anàvem a fer canyuts. Calia caminar lentament entre les aigües clares i dispositar una mica de sal el petit orifici que deixa el canyut quan se soterra ; un cop la bèstia ensenyava la llengüeta, havies d’enfonsar la mà dins l’arena fins a enxampar-la. L’oncle Sebastià em transmetia la seva idea vital i possesiva del món: la vida és el que som davant d’aquestes bestioles; això és el que som visceralment i profundament. Sebastià llançava el seu discurs ancestral, estimulant; tot el seu cos desplegava una harmònica gestualitat quan ho feia. Però això només constituïa una part, i segurament contradictòria, de la fascinació que sentia per ell.
Font: Materials de llengua i literatura catalana del professorat de les Terres de l’Ebre
<http://www.xtec.es/crp-baixebre/llenguaTE/textos/rosalesplatja.rtf> |
|
