LA DONCELLA BRODADORA
(Variant de la doncella de
la costa, molt popular)
A la voreta del riu
hi ha una donçella,
que'n bròda, un vestit d'or
per a la reina.
Ja'n passa un marineret
-¿Qui'm compra seda?
-¿De quants colorets ne tens?
-Blanca i vermella. (Al cantà diuent marmella)
-Vermella es la que vull jo
que'l cor m'alegra.
Tres germanetes que'n som,
jo, la més vella,
una, és casada en un conde,
l'atra, és marquesa,
jo, la pobreta de mi
soc paigeseta,
una porta botins d'or
l'atra de seda,
jo la pobreta de mi
espardenyeta.
* * *
-¿Que te jaio? ¿Que li ha entrat una broça al ull, que plora?
-No fillet, no és cap broça. És que esta cançó, que acava de cantâ Cinteta, me la cantava ma jaia, per adormir-me, i les recordançes, ¿saps?
-¿Tan vella és, esta cançó?
-Ja vos hu hai dit; me la cantava ma jaia, que tenia més de 80 anys i jo ja pessigo'Is 87, feu lo conte de la vella, sense contâ que a ma jaia, lo-hi va ensenyâ la seua, segons li sentia dî.
-Pos avui la saben molt pocs, casi está oblidada.
-En cambi, saben allò de «tengo dos lunares» i atres pocs xocallos com este, que mós han portat qui sap d'aon, i qui sap en quines intencions.
-Ja's fá fósc xiquetes, va dî Ximo. És cas de fé'I sopâ, que si no, mos gitarém massa tart.
|
