Segles amunt, 3

Vénen de lluny sospitades paraules,
revelacions, espurnes instantànies,
i en descobrim les arrels, la nissaga
-com del cadell que se’n riu com son pare-.

Tota la llum de la posta feixuga
sobre el perfil de l’erecta muntanya,
clou en l’eterna cova primigènia
tota la roda estel·lar i compacta.

Dins de l’espill, la cara coneguda,
com un miratge d’un món impossible,
posa tibant la pregunta no feta;
cendra dels ulls, misteri inexpugnable:

Qui ens ha deixat sense alè la conversa?

Fugen rabents els estornells mistèrics
-sol un instant com un crit en la calma-
branques amunt de la greu olivera.

Brasa de foc, acabada la festa
torna la nit perfecta i solitària
sobre la vall puntejada de fosca,
glòria final de la nostra arribada.

Bufen els vents retallant el paisatge
cruixen els pins dins l’obaga gelosa:
Hem descobert que teníem, inèdites,
gleves de sang conegudes i arcaiques.