A Tortosa

 Al peu d’unes hermoses cordilleres
ombrejades per boscos d’oliveres
I que enflairen romers i romaní,
S’aixeca una ciutat vella i hermosa
A qui d’amor en prova carinyosa
Li besa els peus humil lo riu veí.

 Té per catifa davant seu llançada
La verda i ampla plana coronada
De tendres herbes, d’arbres i de flors,
I li fa toldo un cel que encara que és ample,
És petit per contenir  en son eixample
Tants ocells, tanta música i olors.

 Desperta la ciutat amb lo “bon dia”
Que les aigües del riu amb alegria
Li envien amb lo primer raig de sol,
I al capvespre l’adormen les cantades

Que li fan pesaroses les onades
Que li diuen “adéu” amb veu de dol.

 Rep al matí els petons que carinyosos
Li fan los aires que del nord, joiosos,
Baixen a veure la ciutat corrent,
Fins que allà cap al tard la marinada
Gelosa del vent nord i enamorada
Puja a petonejar-la a sol ponent.
 
 Separen la ciutat de ses grans hortes
Amples muralles i pesades portes,
On s’hi mira un escut negrenc i vell
Que té una forta torre, ombrejada
Per dos palmes que uneix una llaçada
A sota de la porta del castell.

 I de l’escut al peu, en xifra hermosa,
Gravats s’hi veuen eixos mots: “Tortosa
La ciutat fidelíssima, exemplar;”
Que eixe és lo nom i exos los títols nobles
De la ciutat que admiren tants de pobles
Que fou un jorn princesa de la mar.

 D’antiga fundació, que es remontada
Per molts historiadors de nomenada,
Fins als de Tubal misteriosos anys,
Té pàgines tan belles en sa història
Aquí caigué la perla més garrida
Que del cel a la terra ha caigut mai,
Que per sa Cinta deixà al nom divina
No va trobar la Verge altra petxina
Que de Tortosa el venturós espai.

Des de llavors, que sempre la mirada
En son gloriós passat tenint fixada
I en la divina Cinta ferma fe.
I la siguda Tortosa torre forta
Que a Catalunya guarda prop sa porta
Com d’un immens castell guaita primer.

 I cada any que ha passat i cada dia
I les fetes noves gestes, pàtria mia,
I t’has cobert la testa de nous llors,
I arrencant-te’ls del front, mare amorosa
N’has fet corones per tos fills, joiosa,
Teixint-los amb tes palmes i tes flors.

 Corona’ls, pàtria meva, que ho mereixen;
No dones lloc a que jamai se queixen
De que el cor de sa mare els és ingrat,
Que encara que els cobreixis de corones
Encara que la sang i vida els dones
No els pagaràs la glòria que ells t’han dat.

 Per ells, tu saps, que el teu penó tremola
Més alt encara que l’àliga que vola
Per les darreres voltes del cel blau
Que són més fortes de tos fills les ales
I han aplegat, del cel creuant les sales,
De la immortalitat al bell palau.

 Sinó que ho diga l’immortal Garceni
Lo poeta festiu de clar ingeni
Si molt famós encara més desgraciat;
Que ho diga el batxiller Francesc la Torre
Qual nom, voltat de glòria, encara corre
Al dels primers poetes enllaçat.

 Que ho diga el diví Aldana que lligades
Tingués les muses amb les mans llaçades
De la seva potent inspiració,
Com a presó després amb valentia
Al pobre rei de França allà a Pavia
Per glòria i goig de l’espanyol lleó.

 Que ho diguen entre tants guerrers, llegistes,
Escriptors savis, inspirats artistes
Que l’omplen de pura i noble glòria
I fan enveja als pobles més estranys.
Aquí son vol les àligues romanes
Varen detindre i van parar ufanes
Tanta hermosura junta al contemplar,
I en aquell temps aquí ja la veu santa
De Ruf la doctrina sacrosanta
Del màrtir del calvari predicà.

 Creixen en nomenada cada dia,
La fama d’eixe poble s’estenia
Com s’estenen los núvols per lo cel;
I quan los moros amb feresa i sanya
Varen guanyar traïdorament Espanya
Pensant de son passat tallar l’arrel.

 Varen fer de Tortosa sa sultana
(Com fou la reina dels cristians, cristiana,)
Mentre ella plorava per sa sort.
Fins que el quart Berenguer de Barcelona
Va replantar la crea que vida dóna
Del fort castell en lo merlet més fort.

 I com dol més la cosa que es perduda
Com més hermosa és i més volguda
I en voler recobrar-la el cor s’encén,
Lliure al mirar los moros a Tortosa
Plens de dolor i de despit furiosa
Junta per a combatre-la sa gent.

 Los de dins eren sols; lo comte estava
A Lleida conquistant amb sa gent brava;
Pareix que per lluitar no hi ha recurs;
Quan la valenta, angelical marina,
Encès lo cor d’inspiració divina
De dones fa soldats i pobla els murs.

 I arremetent los homes amb feresa
A la infidel morisma, que sorpresa
De tan coratge i força, fuig corrent.
Com fugen los remats de les ovelles
Quan baixar veuen per saciar-se amb elles
Dels boscos de la serra al llop valent.

 I una nit d’aquell temps, nit beneïda!
Los Miravall, Jorner, Sessé i Miró
Herèdia i Dessi i els Despuig famosos
Martorell i Olivers los animosos
I el mai prou ben plorat Jaume Tió.

 Aquests són tos fills, Tortosa meva;
Eixos són los criats amb la sang teva,
Eixos són, tortosins, nostres germans;
La nostra sang va córrer per ses venes,
Gosem amb los seus goigs, tenim ses penes,
I nosaltres som nois i ells són gegants!

 Nosaltres som petits, però què importa?
Acàs l’ocell a qui la brisa porta
A l’àliga no admira ja son vol!
Admirem-los també que les flairoses
Brises que l’Ebre baixa i que amoroses
Varen un jorn gronxar lo seu bressol,

 Nos deixaran ses ales lleugeres
Per dur nostre entusiasme a les esferes
On no aplegaria nostra veu;
Com la fe porta l’oració ferventa
Amb ses ales al cel i la presenta
A les mateixes plantes del bon Déu.

 Admirem-los també i amb alegria
Veurà sa mare que en nosaltres nia
De l’amor a la pàtria el foc sagrat,
De l’amor a la pàtria que és Tortosa,
La mare la més dolça i carinyosa
De quantes mares fills al món han dat.

 Sí, pàtria!, t’estimen, t’amor omplena
Tot lo que en nostres pits de noble alena,
Los millors sentiments de nostres cors;
Demana’ns si les vols, les nostres vides,
Que és, ai!, consolador rebre ferides
Per a assecar-ne d’una mare els plors.

 I d’eixe amor en paga, tu agraïda
Ens daràs quan s’acabi nostra vida
Lo teu dolç nom, oh pàtria!, mormolant,
Un capçal del rocam de tes entranyes,
Una creu dels pinars de tes muntanyes
I una oració que ens reses sospirant.