Les Jornades de les Lletres Ebrenques, que tenen lloc anualment a la biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, sempre presenten temàtiques d’interès i són una ocasió immillorable per reflexionar al voltant de les temàtiques que plantegen. Les taules redones que basteixen el programa de la jornada central, que té lloc el dissabte, sempre donen molt bé la pista de quins són els centres d’interès de l’actualitat literària de les comarques de l’Ebre i en general. A més, l’organització de l’esdeveniment no es deixa mai de presentar una taula de nous talents, que evidencien cada any el dinamisme que la creació literària té a les Terres de l’Ebre.
A cadascú l’atreuen unes idees o assumptes determinats. És el cas que dos aspectes van cridar-me l’atenció en aquesta ocasió, que ara porto al terreny de la reflexió.
En primer lloc, vaig tenir la sensació que a la taula “El plat a taula: gastronomia i turisme” bona part de les persones participants feien servir el marc mental estatal com a referència de cuina nacional. Per exemple, es va fer esment del “producte nacional”, fent servir aquella indicació que et trobes al súper per remarcar que un producte no és d’importació,, sinó de producció espanyola. També es va parlar de la cuina mediterrània, un apel·latiu que, segons es va comentar, ve dels Estats Units d’Amèrica (EUA) i englobaria la cuina de les regions riberenques de la Mediterrània, entre les quals hi ha la catalana, la qual, doncs, es pot deduir que ha de formar part alhora de la cuina mediterrània i de l’espanyola. La referència als EUA va tornar a aparèixer per comentar que el suport digital del blog de cuina permet tenir contacte amb usuaris més enllà del marc de referència, que, com hem dit, venia a ser l’estatal. En concret, la persona que hi va fer referència, Susanna Sancho, és l’autora del blog CocinaconSu, un blog en castellà sobre la cuina del Delta de l’Ebre.
No cal emfasitzar la importància que la cuina té en el turisme. Ara, és de lamentar la despersonalització que trobem a l’hora d’oferir producte local, propi d’una cuina amb una personalitat pròpia i distintiva, que és un component de la identitat nacional, com si pertangués a un ens, l’estat espanyol, que no és ben bé un ens nacional, al meu entendre, per més que s’hi escarrassen els devots que darrerament li tornen a cantar les excel·ències cara al sol. Pel que fa a la llengua, cadascú fa el que estima oportú dins de les possibilitats pròpies. La qüestió és que l’ús d’una o altra llengua, o del multilingüisme, està en consonància amb el marc mental des d’on s’escriu o es publica. En qualsevol cas, és de constatar que en dir “nacional” quan es vol fer referència a Espanya, s’allunya de la consideració gastronòmica d’un Jaume Fàbrega en el sentit de considerar la cuina catalana, la dels Països Catalans, és una cuina nacional.
En segon lloc, a la taula “Crims literaris”, es va interpel·lar els participants pel ruralisme de les seues creacions, atès que, en la majoria de casos, l’acció de les novel·les que s’hi presentaven, té lloc fora de l’àmbit característicament urbà del gènere negre. Més enllà de les contestacions diverses (Sílvia Mayans va traslladar-se fa temps de Barcelona a la Terra alta i hi ambienta les seues narracions; Alfred Sala viu una circumstància parla·lela tot i que la novel·la que hi presentava, Objectiu: Himmler! està ambientada a Barcelona; Entre les ombres, de Xulio Ricardo Trigo passa a París…), em va fer l’efecte que el plantejament de la qüestió ve a tomb arran d’aquella tendència ruralista que tenia en l’obra de Jesús Moncada potser el referent més significatiu, com si pel fet que l’àmbit territorial de les Jornades és el que és i hi ha qui té la sensació de ser lluny de Barcelona, la literatura que s’hi fa hagués de ser diferent de la que ve de la capital.
Decididament, crec que és un dilema artificial. Molta literatura sueca d’aquest gènere passa en llocs molt petits i a ningú se li ocorre parlar de ruralisme. Al meu entendre, el mateix gènere negre ja és un producte urbà, que ix d’una mentalitat urbana, és a dir, està escrit des d’una perspectiva urbana. Les formes de vida actuals, al capdavall, basteixen un punt de vista creatiu encara que, com en el cas de la novel·la d’Alfred Sala, estiga ambientada als anys 40 del segle XX. Soc més inclinat a identificar aquest ruralisme amb el provincianisme que es podria suposar a un àmbit territorial com les Terres de l’Ebre. No negaré que la llunyania de la capital hi pot tenir certa influència, en això, però em sembla evident que, pel que fa als autors que s’hi mouen, la qualitat està assegurada. Una altra cosa és la projecció que puguen tenir, si bé això, després de tot, també està determinat per l’organització de la irradiació cultural a través dels mitjans de comunicació de masses, que, aquests sí, són a la capital sobretot.
Després de tot, vaig poder saludar l’antropòloga Carme Queralt, autora de La cuina de les Terres de l’Ebre, perquè estampés el seu autògraf en l’exemplar de la primera edició del llibre, de 2000, que deu anys enrere, quan vaig presentar La cuina de Traiguera en aquest mateix fòrum, no va ser possible. Aquest sí que és un llibre fonamental per bastir i mantenir la personalitat pròpia de la cuina tradicional dins de l’evolució dels temps.
TRITICÀRIA 