dimarts, 19 de març del 2024

PACO MORALES, ARTISTA POLIÈDRIC I TUMULTUÓS (1949-2023)

 INAUGURACIÓ DE L'EXPOSICIÓ A DELTART

23 MARÇ 2024

Espai Expositiu DeltArt. c/ Girona, 42 (cruïlla amb c/ Cambra), DELTEBRE


EL MALTRACTAT (fragment). Foto en B/N, Eduard Margalef, 1987

PACO DE MORALES (1949-2023), DEL TRINKET A L’UNIVERSAL

 

Paco Morales és un artista que sempre ha treballat amb mitjans diversos, i, per aquesta i d’altres raons, el conjunt de la seva obra ha anat adquirint, amb el temps, una dimensió de caràcter tumultuós. Ens hi sobten tot de sorpreses i matisos contradictoris: i aquests a l’últim acaben formant una unitat estranya, la qual desconcerta fins que ens porta a entendre-la com un tot ben digne de difusió i estudi. Carles Hac Mor, Autoretrats que ens retraten, 2004

 

DEL TRINKET A L’UNIVERSAL, que  ens proposa l’Ajuntament de Deltebre i l’Associació Amics de Paco Morales, és un camí ple d’aventures, ple de coneixences que ens lliuren una impressió polida de l’obrador d’aquest creador polièdric, tumultuós, tal com el va deixar ara fa un any (23 de Març). Un pas decidit per encetar la significació d’aquesta obra que configura la nostra terra i el nostre temps.

 

El Trinket, l’Havana, l’Universal són fites de la nostra memòria. Tavernes, cafès, punts de lleure o joc, punts de pas, punts de trobada. A imatge del Llar d’Amposta -Paco va treballar-hi amb Mari Chordà- “una sensacional selecció musical” incitava a la conversa, el pensament alt i l’acció. “Paco Morales va crear un espai on convocar, exposar i donar veu humana a les remors i vida de qualsevol corrent” (E. Perea). Encara avui podem sentir emocions escollides a l’Universal, farcit de quadres, escultures, color, música, jardí, i, també, el colossal trencadís que és la barra i el seu sinuós ouroboros. Ara bé, el Trinket va esdevenir el seu estudi -esperem que aviat es pugui obrir a tothom-. L’exposició es nodreix de l’obra allí conservada, un palimpsest de la seva dedicació constant a les arts. Una deu impetuosa, on hi predomina l’escultura i la pintura -transversal en tota la seva producció-, i altres manifestacions icòniques i gèneres conreats: el llibre, els còmics, les titelles, la creació d’instruments musicals, el happening, la fotografia i la premsa. No segueix un ordre cronològic, sinó que és una tria a partir de les peces més ben conservades.

 

De manera que presentaré una cronologia, reduïda a tres dècades de límits fluctuants, per orientar la mostra presentada.

 

PACO MORALES, INVASIÓ DE GRANADA, 1984, p. 5


Dècada dels setanta. Paco de Morales, autodidacta i polifacètic, ja de xiquet juga amb la terra i l’aigua, i pasta fang. Amb llaunes de sardines fa tractors i trilladores. La destresa de mans i mirades cauen en la figuració de rostres o màscares. Amb la dèria de fer-ho millor, els tempteigs desenrotllen una motricitat fina que materialitza atzars i incerteses en paper i tinta xina. És el sòcol de les primeres exposicions públiques, Barcelona (1967-68), Amposta (Llar, 1969), Reus (Centre de Lectura, 1970), Girona (La Gàbia, 1972). Fesomies a ploma i tinta, també a pinzell, formes antropomòrfiques i horitzons; exploren un surrealisme dramàtic; revela un home en si mateix, l’élan vital del qual és el seu propi impuls. Va poc a poc metamorfosant-se en aparences complexes i bigarrades, inorgàniques, abstractes. El 1975 inaugura el Trinket. Es guanya la vida, però, retolant parets i vehicles, negocis, dissenya logos (cavall arròs Bayo, Bar La Murga a Tarragona). 1979, Explosió Poètica.

 

PACO MORALES: ILLA DE BUDA, oli, 1993

Dècada dels vuitanta. El dibuix deixa el protagonisme a la pintura. Exploració de colors i abstracció. Policromia fosca. Expressionisme. La gama de colors incorpora nous materials, arena, ready made, arte povera. La pintura cada cop més matèrica investiga textures, pigments naturals, matisos, tonalitats. Senyalaria una sèrie de quadres en sorra sense pigments, recreant figures geomètriques euclidianes: una espiral gravada, generada pel gir d’un punxó de fusta, lligat amb un cordill a un tascó estacat al mig -una producció elemental d’un patró pràctic. Paral·lelament inicia pintura a plein air amb Norberto; fonamentalment paisatge, explorant l’impressionisme. Durant prou anys explora el paisatge i l’instant. Mira la mirada, l’amplitud de la nostra plana. Els detalls branden color, reverberen sons, passa el riu, quadres d’arròs, casetes. La mirada penetra el pensament, l’horitzó flueix, la consciència és un terròs.

 

Tebeos. 1981, Ucmàn, còmic inèdit. 1983, Invasió de l’ílla de Granada. 1984-85, publica al Butlletí de Tarragona Municipal. 1985, tires còmiques a Catalunya Nova, els protagonistes  s’expressen entonant la nostra jota (firma: Brokulo). Publica a Lletra A (Reus, Tarragona) una història muda antinuclear. Cicle de La Boleta (inèdit). Col·labora en la Revista Antitransvasament de Deltebre: 1993, rifa un paisatge de Paco, “Illa de Buda”.

 

PACO DE MORALES I ADRIÀ VI. En segon pla, L’ESTEL (fusta), L’OBRA INACABABLE (paper), DESAIGÜE (oli), etc: el taller Trinket. Foto JA, VIII 2010. 


Escultura. Continua manipulant el fang, però, inventa una pasta de paper més mal·leable i pràctica que no pas el maixé. El seu modus vivendi, però, és el cartell, la dinamització cultural (festes i anuncis, Contacto) –“l’artista faller més al nord dels País Valencià” (Contacto, Deltafira). Plàstica a l’escola, en el projecte d’Antón Gurí. Titelles (Valls, Riudoms, 1987). Exposicions a Tarragona (1984), Amposta (1985), La Ràpita (1989). 1987, El Maltractat, bronze, el Pagès de la Plaça Borés, Deltebre.

 

1988, regenta l’Havana.

 

Dècada dels noranta i fi de mil·lenni. Escultura, fang, pasta de paper, guix, bronze, fusta. Exposicions d’escultura a Amposta (1990, 2004), Tortosa (1999), Cambrils (2000), Deltebre (2001), Beseit (2001), Pau (2001, 2002, 2006), Roquetes (2005).

 

Escultura pública i monumental: Lo Xarnego (1990, Barranc de Lloret, Els Ports), Hermenegildo Santapau (1991, La Galera), Els Entremaliats, Lector de l’Odissea, (2000, Pg. De l’Arenal, L’Ampolla). Far del tio Nel·lo (2007, L’Ampolla). 21 esglaons cap a la llibertat (2008, L’Aldea). Adrià VI (2010, L’Ampolla).

 

PACO MORALES, SENSE TÍTOL, 1999

1995, obertura del Cafè Universal.

 

1995-2001, Biografies i retrats: Gairebé cent anys de soledat. La col·laboració a la revista Desaigüe esdevé exposició al Centre d’Estudis del Delta i llibre, posteriorment, primer editat artesanalment i després a Síssera (2001). Divuit vides singulars modelen el nostres pioners, travessant l’extensió del delta. Un retrat a llapis sobri i clar, i una prosa saborosa evoquen l’univers del poble. Gairebé se sent i sentim “...a la ribera, ja no et podrem oblidar”, com cantava lo Sifonero. 

 

2005-2016 BOUESIA. Paco va recolzar este festival poètic escalivat. No sols oferint l’Universal com a seu per diverses accions (mural Oeil Cocalydate, 2011) i concerts, sinó intervenint com artista de l’acció, la performance o del happening (Boucremat, Riumar 2008). La Màquina Quimèrica (l’Horiginal, Barcelona 2008), artefacte mogut per energia eòlica, capaç d’obrar la transformació de l’aigua en vi. S’encaixa en la creació d’instruments, eines, autòmats i andròmines impossibles. Una experimentació a la recerca del moviment continu i el testimoni del so que succeeix en el mateix moment en què passa. Al festival Poepera (2008) presenta una diversitat de flautes, xiulets, xilòfons, percussions, diverses en formes i materials, l’aplicació dels quals requeria la participació dels oïdors. L’embolic increïble, un cabdell de trastos per teoritzar la producció i fusió de música abstracta i música concreta (Brabou, Vandellòs 2009). Els darrers temps treballava en màquines automàtiques per pintar.

 

PACO MORALES, GRAN ANGULAR DEL DELTA, collage, 2004

FOTOGRAFÍA. Amb el fotògraf Eduard Margalef (Brokulo, anys 80) investiga el color en diapositives i fotografia analògica. Paco desenvolupa l’exploració del paisatge panorama i el detall biològic. Fa collages de paisatges i retrats (retrat de Miquel Àngel Marín). Hac Mor li dedicà un article (Avui, 2004), on comenta una sèrie de més de 200 autoretrats “potentíssims”, que qualifica de “fotografia-acció”:  “Entre jocs de miralls equívocs, amb ombres, penombres i vegetació, abstraccions, concrecions i retocs digitals i misteriosos, una mena de narcisisme tràgic sotja l’espectador, que se sent com fotografiat per l’autoretrat, amb qui enigmàticament es troba identificat”. La passió fotogràfica el va acompanyar sempre. També la fotografia digital i l’ús de les noves tecnologies en les que va treballar fins a les darreres forces (sèrie d’arbres insòlits per a xiquets al seu WhatsApp). La força d’un creador que situa l’home al centre d’un laberint on els murs són l’aparent multiplicació de les formes.

 

Així va presentar Paco Morales l’Obra Inacabable al Saló d’Art de Barcelona del 2008: Un esdeveniment esgarrifós dels que publica diàriament la premsa em va portar a crear i construir arcaicament i amb paper de diaris aquest home patètic trencat en tres pedaços. (...) Un aparador de notícies que cada dia alimento amb nous retalls... Per molta notícia nova que amague la notícia del passat, l’home continua caient i trencat en tres pedaços, res no ha canviat, el disbarat noticiari d’un dia es referma amb el disbarat noticiari del dia anterior i així successivament. No hi ha manera de donar-la per acabada. En aquesta obra va treballar-hi molts anys. Ens fa evident la seva passió creativa i el seu esperit crític, que reblava: Tot és monstruós, kafkià, vomitiu i un es perd en el laberint fatídic de l’actualitat més macabra i patètica que ha hagut mai al món.

 

Per acabar, un retrat de Paco de Morales en paraules de Robert Rallo (2004): Paco Morales és, sens dubte,  l’artista polifacètic per excel·lència de les terres de l’Ebre. Ha escrit un llibre, editat còmics, és pintor, escultor, fotògraf, etc. El seu art és complert. Xerraire -no sempre- de bon bec, sap fer petar-la sense que t’arribi a cansar. La seua parla plaent, quan ho fa de la seva obra, es seguida per l’oïdor amb tota l’atenció del món. La seua veu, t’envolta i et fa còmplice del seu entusiasme. La humilitat i la senzillesa que desprèn la seua persona, conquesta.

PACO MORALES, OUROBOROS, 1990, book 2005

Tanmateix no cal deixar-se anar per aquest itinerari farcit de dates i millor seria enfilar l’exposició amb la guia de la pròpia emoció escollida -entraràs en un port que els teus ulls ignoraven. La llista d’hipòtesis és gran, la iconografia presentada obre un catàleg de possibilitats. Com un trencadís, cada tessel·la pressuposa una presència, recull una glosa, narrativa o no, sàvia i subtil, del garbuix inextricable de la realitat. Som davant una obra que d
reça la joia i l’angoixa de la infinita, esgotadora polivalència dels significats. Un bell viatge.

 

WhatsApp de Paco (crec que la vinyeta és de 2004)

Javier Caballero Cid

febrer 2024


divendres, 8 de desembre del 2023

9 XII 2023 BOUESIA A L’UNIVERSAL A LES 7 DE LA TARDE

 


Àlvar Bonet i Fermín Morales apleguen tres generacions de bouetes, sense contar les que hi ha al darrere ni les que vindran. Celebració de l’ Explosió Poètica (1979) i vindicació de l’Universal en el context de la Bouesia (POSTBOUESIA 2023). L’ahir és ara mateix i demà. Entra-i-surt de Miquel Àngel Marín, Eduard Carmona, Sam Vila, Àlvar Bonet, Javier Caballero i tothom que vulgui prendre la paraula.

Quan anirem a La Cava

Quan anirem a La Cava

ja no mos coneixeran,

se pensaran que som moros

que venim de Tetuan

 De viva veu el riu constant de l’univers. Bouetes a tota vela. Núvols i llobarros fan la volta de campana. S’alça la lluna funàmbula. S’arromanga una jota. Emborna i tossa el clarinet pels carrers. Tornasol en dansa. Cants de sirena. Bramula el Minotaure la paraula per la terra de la Vaca i el Bou. Campanes al vol.  (BOUESIA 2006, REGSEXCITAL DE BOUVERSOS, Ed. Arola, Tarragona)


TOTHOM HI ÉS CONVIDAT

CAFÉ UNIVERSSAL A LES 7 DE LA TARDE 9 XII 2023

IMATGE, DIBUIX DE PACO MORALES 

Carrer Trinquet, 54, 43580 Deltebre, Tarragona

https://www.google.com/maps/place/Bar+Universal/@40.7141238,0.735302,17z/data=!3m1!4b1!4m6!3m5!1s0x12a105079c461fe3:0x17ec2dedb31ef97e!8m2!3d40.7141238!4d0.7378769!16s%2Fg%2F11ss4gmjrp?authuser=0&entry=ttu


dijous, 12 d’octubre del 2023

QUARTS ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA, LO PATI, AMPOSTA, 21-22 OCTUBRE 2023


 

IV Encontres Aproximatius de Postbouesia

L’acció i l’art rupturista tornen a Lo Pati en els 'Encontres Aproximatius de Postbouesia'.

21 I 22 D'OCTUBRE DE 2023.

CENTRE D'ART LO PATI.


El 21 i 22 d’octubre s’hi podran veure performances de Lea Poldo, Nefur, Ana Arenas i Llapispanc 

Ara fa cent anys els dadaistes es van erigir en artistes provocadors, que pretenien destruir totes les convencions. Van crear una mena d’antiart, van promoure la lluita contra les dinàmiques preestablertes i van convertir l'art en un acte de rebel·lia, sovint a través de l’acció. El cos va sortir de la pàgina, del quadre i de la partitura. El 21 i 22 d’octubre aquest esperit ocuparà el centre d’art Lo Pati a Amposta amb la quarta edició dels Encontres Aproximatius de Postbouesia.

El projecte està dirigit pel clarinetista i compositor Miquel Àngel Marín i és hereu del Festival Bouesia, que tot i haver-se extingit fa uns anys, ha mantingut viu el seu esperit amb aquests encontres, en els quals la creació artística explora nous espais d’expressió i comunicació. “A les Terres de l’Ebre, l’acció i l’art rupturista han tingut poca conreada, si exceptuem el pianista i compositor Carles Santos i alguns festivals alternatius. Som una terra més aviat conservadora artísticament parlant, ben poc dadaista. D'aquí també que el debat artístic i cultural sigui pràcticament inexistent i irrellevant. Com ha passat en altres llocs, hi ha hagut uns amos del carxofar cultural, una generació-tap de l’Ebre que no ha permès anar més enllà en l'experimentació artística. Encara arrosseguem el llast del repartiment del pastís de la Transició espanyola", explica Marín.

Per intentar trencar amb aquestes dinàmiques Encontres Aproximatius de Postbouesia ha programat un concert i tres accions sota el lema Lacció: deixeu-la tot sola, que vol estar tot sola. Dissabte 21 d’octubre a les 19.00 h, Lea Poldo (alter ego de Sofía Fernández) presentarà Cançons a l’arpa cèltica. L’artista asturiana és una de les intèrprets i compositores més transgressores i experimentals de l'horitzó musical espanyol, que a partir d’aires de cant oriental, s’introdueix en territoris onírics, juganers i divertits, de vegades inquietants. Lea Poldo interpretarà temes del seu darrer treball Canciones para Eno & Sistersongs for Zu (2023) i una selecció de temes dels seus treballs anteriors. I ho farà amb Marcos Muslera a la guitarra i als teclats i Agustín Pilarte a la bateria.

Diumenge, 22 d’octubre a les 11.00 h, la cantant i performer d’Ulldecona Nefur (alter ego de Laura Guarch) presentarà Terra Teatre, una acció participativa creada expressament per a l’ocasió que combinarà paisatges sonors, improvisació vocal, acció ritual i prosa poètica, amb la seva veu poderosa, màgica i versàtil, embolcallada entre sintetitzadors, teclats i beats de percussió electrònica. D’altra banda, la bailaora sevillana Ana Arenas interpretarà La puerta entorná: el silencio en un cuadro al desnudo, un peça performativa que parteix del zapateado i del treball de percussió en el ball, per evolucionar cap a la improvisació lliure i l’art sonor experimental. Els Encontres Aproximatius de Postbouesia acabaran amb una performance de Joan-Marc Batlle  Llapispanc. L’artista resident a centre d'art contemporani La Escocesa del Poblenou de Barcelona combinarà imatges, dibuixos, vídeos, música, soroll i art sonor.


www.lopati.cat/activitats/bouesia/10-10-2023/iv-encontres-aproximatius-de-postbouesia 

Ana Arenas: La puerta entorná: el silencio en un cuadro al desnudo.

EL TEXT DE MIQUEL ÀNGEL MARÍN PER ALS QUARTS ENCONTRES: 

L’ACCIÓ:

DEIXEU-LA TOT SOLA

QUE VOL ESTAR TOT SOLA

 

QUARTS ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA

 

Centre d’Art de les Terres de l’Ebre Lo Pati

Amposta, 21 I 22 d’octubre de 2023.

Un projecte a cura de Miquel Àngel Marín

 

“Recordo un mosquit que vaig veure una vegada incrustat en un cristall de roca. Els mosquits, per alguna disposició estètica que no he aconseguit encara sotmetre al control de la raó, fereixen el meu –diguem-ne així- sentit de la bellesa. Tot i així no em va passar el mateix amb el que vaig veure en el cristall de roca”. Robert Musil, Diaris.

“El mite se va extingir amb l’ascens de l’individualisme; [...] les reflexions que destrueixen les creences impliquen l’existència prèvia d’homes i dones solitaris i crítics”. Robert Musil, Diaris.

“¡Dejarme solo!”, de Michel Portal; “I’m here”, de Benny Goodman; “Solitud”, de Caterina Albert/Víctor Català; “De Sol a Sol”, de Llorenç Barber; “La soledad era esto”, de Juan José Millás; “Entre dones soles”, de Cesare Pavese; “La soledad es un mar de lava”, de Germán Coppini; “Ciutat solitària. Aventures en l’art d’estar sol”, d’Olivia Laing; “Sol·liloquis del nyigui-nyogui”, d’Enric Cassasses; “Sol, i de dol”, de J.V. Foix; “Music for solo performer”, d’Alvin Lucier; “Max Black” i “Allein im Fahrstuhl” (“Tot sol en l’ascensor”), de Heiner Goebbels; “La dona que mirava la tele”, de Dolors Miquel...

 

 

L’ACCIÓ

L’art és una activitat com qualsevol altra, com agranar, escurar, pelar petaques, fregir espàrrecs, netejar el lavabo, planxar. L’art comparteix gestos amb les feines domèstiques i les accions quotidianes. Aquestes afirmacions no desmereixen l’art, ni l’infravaloren, l’únic que fan és treure-li pols i pes i arrugues, desmaterialitzant-lo, donant-li lleugeresa i bon humor i hospitalitat.

De l’activitat anem a l’acció i de l’acció anem al gest.

Una de les qualitats de l’acció és el seu caràcter efímer, il·lògic, gairebé agònic, fora de guió, espontani, antagònic a tota indústria cultural.

Què fa que una acció sigui artística? La seva capacitat imaginativa de fer ballar i trontollar i desmantellar les convencions. Posar-te una col al cap pot ser art o pot ser simplement una extravagància. Això no treu que moltes vegades les accions artístiques passin per extravagants, precisament per la seva potència antidogmàtica i anticonvencional.

Hem de recordar que Dadà va ser pioner de l’acció: el cos va sortir de la pàgina, del quadre, de la partitura, de la institució i es va ficar a agranar al portal d’una casa qualsevol (és un dir).

A terres de l’Ebre, l’acció ha sigut poc conreada, si exceptuem a Carles Santos, un dels mestres suprems de l’acció a nivell mundial. El grup d’animació teatral ‘El Mas de la Solfa’ de la Fatarella, és un altre exemple suprem d’accions al carrer durant els anys 80. La Bouesia també va ser un conreador privilegiat de l’acció. El festival Rihihiu és un oasi actual d’aquest tipus d’art  a les nostres terres. Podríem concloure que aquest poc conreu de l’acció fa que l’Ebre sigui una terra més aviat conservadora artísticament parlant (i no només artística), ben poc dadaista. D’aquí també que el debat artístic i cultural sigui pràcticament inexistent i irrellevant. Com ha passat en altres llocs, hi ha hagut uns amos del carxofar cultural, una generació tap de l’Ebre. Encara arrosseguem el llast del repartiment del pastís de la Transició Espanyola. Amb el benentès que sempre hi ha taps i cada generació ha d’identificar i criticar els seus taps respectius. I que tothom som susceptibles d’esdevenir taps generacionals.

QUATRE PERFORMERS:

LEA POLDO, NEFUR, ANA ARENAS, JOAN MARC LLAPISPANC

 

Lea Poldo, cantautora performer (Gijón).

Nefur, cantautora performer (Ulldecona).

Ana Arenas, bailaora performer (Sevilla).

Joan Marc Llapispanc, artista performer (Poblenou, Barcelona).

 

Dissabte, 21 d’octubre, 19 h.

Lea Poldo: cançons a l’arpa cèltica.

Presentarà en format trio, “Canciones para Eno & Sistersongs for Zu (2023) i una selecció de temes dels seus treballs anteriors, “Libélula, Luciérnaga, Dragón” (2018), “Cantos de Corazón, Hígado, Pulmón” (2015). Amb Marcos Muslera a la guitarra i teclats i Agustín Pilarte a la bateria.


 LEA POLDO, ARPA CELTA

Diumenge, 22 d’octubre, 11 h

Nefur: Terra Teatre, performance- acció participativa creada expressament per aquesta ocasió. Ens convida a escoltar-nos vulnerables i salvatges i a olorar el fum d’allò destinat a cremar. Una performance- acció que combina paisatge sonor, improvisació vocal, acció ritual i prosa poètica. La vulnerabilitat i la salvatgia es troben allà on la terra és fèrtil. Allà on crema el teatre.

Ana Arenas: La puerta entorná: el silencio en un cuadro al desnudo.
Como bailaora de Flamenco, que no bailarina, tengo que explicar que la técnica del zapateado aporta una dimensión musical al baile. El zapateado es un ejercicio de percusión en el que el suelo es nuestro instrumento y los zapatos el elemento percutor.  Mi aportación en este tipo de propuestas es fundamentalmente musical. Hablamos de improvisación libre como una práctica musical con trayectoria propia y cronología reconocible. En ese entramado rizomático andan sonando mis pies como una intrusa más en busca de su sonido. En esta ocasión, sin compañía alguna, trato de seguir atendiendo a la presencia en forma de vacío. Cóncava ausencia de cuerpo.”

Joan Marc Llapispanc: accions de la quotidianitat més pura, els objectes (musicals o no) amb els que treballa el nostre artista tenen la tendresa de la mirada d’ell mateix…art pop, nou realisme, art pobre, art de la brutícia, potser? Més aviat, un llapis punk.



L’ACCIÓ:

DEIXEU-LA TOT SOLA

QUE VOL ESTAR TOT SOLA

 

QUARTS ENCONTRES APROXIMATIUS DE POSTBOUESIA

 

Centre d’Art de les Terres de l’Ebre Lo Pati

Amposta, 21 I 22 d’octubre de 2023.

dimarts, 13 de juliol del 2021

MARÍ CHORDÀ A ARCO 2021

ROBERTA BOSCO, “Arco, el reino de las mujeres”, escrivia ahir al País un article sobre ARCO 2021

De las olvidadas a las emergentes: las galerías catalanas apostaron en la feria madrileña por las artistas y acertaron

i citava a MARÍ CHORDÀ:

“Otra presentación relevante llegó de Mayoral, que dedicó caseta a Mari Chordà, pintora, poeta y activista feminista de Amposta, que apareció a mediados de los 60 con representaciones pictóricas abstractas de la sexualidad femenina, precursoras de la vanguardia feminista de los 70. Tras mantenerse en los márgenes artísticos por su personalidad ecléctica y su compromiso con los movimientos políticos, su importancia es reconocida desde que la Tate de Londres le dedicó una muestra y grandes museos la integraron en sus colecciones. Es el caso del MNAC, que posee las únicas tres obras que se conservan de su serie Autorretratos embarazada.

COMPLETEM L’ENTRADA AMB UNA NOTA CRÍTICA DE CHUS MARTÍNES SOBRE L’OBRA DE MARÍ CHORDÀ: “La obra de Mari Chordà explora la relación entre forma y color, la potencialidad de elementos simples para crear imágenes poderosas, eróticas, sexuales, incluso, en la mente de quien las observa.”

 

La pintura es movimiento. Utiliza la mente como si fuese tecnología y el ojo como la interfaz dinámica que dota a cada imagen de ritmo, de dinámica. Por eso no debe extrañarnos que una artista como Mari Chordà utilizase este medio para adentrarse en las cuestiones de género, en la percepción de determinados órganos, en el universo sensorial que comienza en el entendimiento de uno mismo, y que se adentra en el Océano de las interpretaciones culturales, las determinaciones sociales, las limitaciones legales que definen quienes somos, como debemos comportarnos, nuestro deseo, nuestra perpetuación como especie… La obra de Mari Chordà explora la relación entre forma y color, la potencialidad de elementos simples para crear imágenes poderosas, eróticas, sexuales, incluso, en la mente de quien las observa. La pintura, en ese momento, se siente como la mujer misma. Vista desde sí misma todo parece natural, simple. Fuera, por el contrario, se libra una batalla. Dominar el territorio ajeno-- sea la tierra o sea el cuerpo-- es la función principal del patriarcado.

El lenguaje visual de Mari Chordà parece fluir orgánicamente del lienzo. Sus formas brotan. Si uno mira detenidamente sus formas, el mundo se abre ante nuestros ojos. Una apertura genital, cósmica, Pop, pero también clásica, entretenida en nuestra afición a interpretar y proyectar, a ver adentros y afueras en la relación entre línea y superficie. Por esa misma razón su obra, poco conocida para la mayoría, puede verse reducida a verse como un modelo de trabajo particular, que tiende a ser leída de una manera particular. Precisamente por su afinidad intelectual y sentimental con la igualdad de género, con las preguntas del movimiento feminista, es aún más importante declinar de mil modos distintos la interpretación de la obra. Una obra que se relaciona con la recepción del arte Pop, pero también con un contexto mucho más amplio y que el mundo de hoy parece estar descubriendo y al que pertenecen muchas mujeres artistas: Hilma Af Klimt, Emma Kunz, Georgia O’ Keefe por citar algunas muy cercanas. En las relaciones personales, y las complejas cuestiones de genero e identidad pertenecen a este universo, nos empujan a movemos dentro y fuera del habla y de la representación. Las narrativas visuales y no visuales se encuentran bajo tales presiones emocionales, que hace imposible cualquier índice comprehensivo o clasificación aceptada. Se supone que la pintura abstracta es a un tiempo universal y privada, colectiva e individual. Mari Chordà echa mano del almacén preexistente y disponible de formas y estructuras. Elabora con ellos un idioma en relación proporcional con nuestras capacidades mentales, perceptivas, desarrolla un “idiolecto” más o menos eficiente, es decir, un código de medios sintácticos y léxicos abiertos para su interpretación. Al mirarlo debemos recorDar: todo lenguaje es por sí y para sí políglota. Contiene mundos.

Su interés por la forma no es más que la expresión de su pasión por la vida.

 

Chus Martínez


"...I MOLTES ALTRES COSES. 1976, (M REINA SOFIA)

SECRESIONS, 1968, cera sobre paper, 65 x 50,3 cm
Secrecions és una obra representativa del període Pop de Mari Chordà. La singularitat d'aquesta artista rau en la representació de la sexualitat femenina de manera directa i corporal. Chordà esdevindria, als anys setanta, una de les més importants impulsores del moviment feminista a l nostra país, éssent fundadora de l'espai La Sal. MNAC

dilluns, 12 de juliol del 2021

JOAN VINUESA I MARTA DARDER


 HI SOU CONVIDATS TOTHOM

NOVES NORMES ANTICOVIT FAN SUSPENDRE L'EVENT
13 VII 2021

ESCRITURA SUBVERSIVA: PREMI CARLES HAC MOR


 Hacte de lliurament paraparèmic del 4rt i 5è antipremi Carles Hac Mor a plaquettes d'escriptura subversiva

Hi sou convidats!

Dimecres 14 de juliol a les 18. 30  h a la Fundació Brossa.

 Hacte de lliurament paraparèmic del 4rt i 5è antipremi Carles Hac Mor a plaquettes d'escriptura subversiva, a càrrec dels membres del jurat: Anna Gual, Jordi Marrugat i Ester Xargay; i d'Antoni Villas, alcalde de Juneda. Premi convocat i organitzat per l’Ajuntament de Juneda.

L'Hacte consistirà en el lliurament dels Premis, a Maria Sevilla guanyadora de l'edició de 2020 amb l’obra If true: false else: true  i a Eduard Escoffet, guanyador de l'edició de 2021 amb l’obra Plançó, amb la presentació de les plaquettes corresponents, publicades per l’Editorial Fonoll.

 

I, a continuació, per fer palès la qualitat experimental i subversiva de molts dels treballs presentats en aquesta convocatòria destinada a obres no convencionals, l’Hacte es convertirà en un contuberni hacmorià, una trobada, en la qual els autors llegiran un tast de l'obra i exposaran llurs reflexions al respecte.

Així mateix, intervindran: 

Sergi Ariaca amb L'equilibri del re-mot

Georgina Castillo Garcia amb Amdiuan roc,

Joan Maria Minguet Batllori amb La infecció purulenta que regalimarà per la crosta corsecada

Òscar Palazon amb Eufonia

Xevi Pujol Molist amb Tafis i Talamis

Ricard Ripoll amb Els replecs del capteniment dels peixos

Pau Rodríguez Sànchez-Campos amb Illa del guacamai, i

 Antonio Selvaggi amb Vita- è. 



Atès que l’aforament és limitat, és necessari que reserveu plaça a través del correu FUNDACIO@FUNDACIOJOANBROSSA.CAT. Activitat gratuïta.

Fundació Joan Brossa, tel.: 93 458 99 94 www.fundaciojoanbrossa.cat

dimecres, 7 de juliol del 2021

HACMORIADA, VINYOLS I ELS ARCS 25 VI 2021

ArtAMILL, galeria d’iniciatives culturals a la vila coquetona de Vinyols i Arcs (Baix Camp), va acollir HACMORIANA, recital de poesia d’acció. Es van disposar un parell de taules amb embalums, eines i papers, un cavallet de pintor, megafonia mínima i cadires de tisora esparses per la placeta, retallada en el jardí urbà. En una parava una exposició minimalista amb retrats de Carles Hac Mor -destacava “L’amor de CHM per una cadira” (Joan Casellas).

Ester Xargay i Marta Darder porten l’auditori per versos i postulats de Carles Hac Mor, Tothom és poeta, llavor expandida concretada en escena, darrere la gran fàbrica de Santa Caterina. La sensació d’acció estimula la percepció de certes qualitats donades als sentits. Així, la sens-acció fa que hom, essent-hi, davant l’acció, senti la distinció entre sensació i pensament en el si de l’acció. L’objectiu és no consolidar res. Contra els cànons, canonades.

Joan Caselles ens sedueix parafrasejant la foto LA CADIRA COM SEU (AL·LEGORIA DE L’OU COM BALLA): Així doncs, totes les cadires cultes de Dalí a Kosuth i Ferrer, Cerdà, Canals, Brossa i Hac Mor són ecos de la cadira de Charlie Rivel, cadira primigènia en l’àmbit de la comunicació en acció. (Escritures Alçurades, :Rata, 2016, pp. 236-238).

Alhora Queralt Osorio aplica formes i colors a la tela amb destresa au plein air. Sobre el blanc sobri aplica les emocions que esdevindran el concret,  el llenç.

Ester Xargai obre l’escena als dominis de l’antimàgia. Admiració i interacció. Marta Darder posa jocs i fils, lletres i pedres, topònims. Conjunció i intersecció de les arts visuals, plàstiques i poètiques. Hem superat tots els límits; s’imposa un retorn al desordre!.

Intervé Mònica Dalmau -Escrit és crit. Un desplegable. Paraula o crit que colpeix per inesperat. Descobriment sense artificis. A tant fas, tanta casualitat és. I més

Restava en toll.

Avança per esquitx.

O bé,

La clau perseguida pel dau

que en fa les osques,

i naltros

que només desbarbem.

També Javier Caballero. Va entrar masticant l’homenatge a CHM en una acció inspirada en Bartomeu Ferrando, emetre sons que després seran lletres. Recita un parell de poemes de Si’t dol lo cap, posa’t la careta -el que és evident no sempre és intel·ligible. I feu mutis pel fòrum amb Paraules alades, poema acció que escarxa el xiulet del moixonet en un refilar juganer i homèric.

Queralt Osorio rubrica l’home de la cadira davant la finestra.

Així, pos, passa l’HACMORIADA, se’n va el sol calent d’estiu pel ponent. Efímer el dia, es tard. Tots dalt de l’escena lligats amb fils de llana vermella, Oh! Una omega! Marta Darder fa ballar les lletres també vermelles coralment. Calcetí vermell -Avui, macarrons amb tomàquet.