Els remers –bancs de condemna–
no poden albirar, tot i les ganes,
enllà del nas, dels ulls, de les oïdes,
del calfred de la pell o de la llengua
–captivats pels sentits i l’aparença.
Per tant
no copsaran el pensament del savi:
El SOL té l’amplada d’un peu d’home.
I en respirar:
Són distintes les aigües que cobreixen
els qui entren de nou al mateix riu.
Els remers menen el vaixell,
no s’ho saben;
s’empesquen de la vida, en brut,
allò que els deixa,
per entretenir-los, de fet,
la cobertera:
tot pels déus sagrats i l’arribada,
l’eternitat!
L’embarcació, amb bella sincronia
–tot seguit d’una lluita que els acorda,
resultat previsible de contràries
forces– duen: Tal com l’arc i la lira.
Els remers ben just si s’adonen
que el camí és fet d’aigua
(dret o tort, tot és u i és idèntic)
i, escalfant els seients que els determina,
es lliuren amplament i sorollosos
a l’olímpica glòria de la força,
a l’èbria certitud del vi
i de la luxúria…
Mai no s’enlairaran del seu destí de bèsties,
encegats com els tenen (les finestres
–ulls de bou incansables–
obertes a les prades de plàstic)
amb l’esperança encesa
d’ascendir a còmit de primera!
Ai, si sabien, si sabien, els remers,
que el Sol té l’amplada d’un peu d’home!
Font: Jaume Llambrich,
El Basar de les espècies.
