A Santa Teresa

Vull cantar-te, Santa meva
Amb la llengua catalana,
Perquè les coses que es diuen
Amb la llengua de la pàtria,
Són més tendres i més dolces
I surten de dins de l’ànima,
Que de la pàtria la llengua,
És la llengua que el cor parla.

Vull cantar-te, vull cantar-te
Amb la llengua de ma pàtria,
Perquè vegis que els que et volen
En la terra catalana
Saben alçar la bandera
De les roginoses barres,
I col·locant els seus cors
Sota l’ombra de ses ales,
Saben per l’amor encesos,
Als teus peus anar a tirar-la.
Vull cantar-te, vull cantar-te
Per a que vegis, ma Santa,
Que la bella Catalunya
També per tu s’entusiasma
Avui que a ton palau pugen
Per a contar-te que t’amen
Los cants que llança la terra
Amb dolcíssima cantada,
Des d’allà on los mars se gelen
Fins al punt on l’aire abraça,
Des de l’orient on lo sol
Apareix de matinada
Fins al punt on roginós
En caure el vespre s’amaga.
Vull cantar-te, vull que vegis
Que eixa ciutat que tan t’ama
A la Verge de qui adora
Una cinta regalada,
Té el cor prou gran perquè hi entres
També tu, gran Verge d’Àvila,
I allí et juntes amb Maria
En tendríssima abraçada.

Vull cantar-te... mes què dir-te?
Què li dirà a la gran Santa
Que és la perla més garrida
De la terra castellana,
Que li dirà que li agradi
Que li agradi i que no sàpiga
Lo darrer dels que l’estimen
En la terra catalana
Qui té mots per ella tendres
Si solament la seva arpa
Era dolça per cantar-li
Per cantar-li i lloar-la
I amb ella creuant los núvols
Cap al cel se l’en pujada?
Li direm que el nostre cor
En l’amor d’ella s’abraça
A ella que el té passat
Per dolcíssima llançada
A ella que ai! se moria
Perquè no es moria encara
I tardava més en veure
A qui son cor estimava?
Ma lira no sap què dir-te
Mes vol cantar-te ma Santa,
Perquè avui que et canten totes
No pot estar-se callada!

Deixa-la, doncs, que avui llanci
Un càntic en ta lloança!
I allí on no arribi ma lira
Perquè és pobre i jovensana
Que hi apleguin Santa meva
Los meus sospirs i més llàgrimes,
Que llàgrimes i sospirs
Són los càntics d’una altra harpa
Que és més tendra i més ardent
Més dolça i enamorada;
Són los càntics que es desprenen
Del cor, que és l’arpa de l’ànima.
Esta sí que n’és de bona
Per cantar-te una cantada!
Esta sí que te’n diria
De coses que a tu t’agraden!
Que calli la lira meva
I canta tu, mon cor, canta;
Plora llàgrimes d’amor
Que eixes no són pas amargues;
I llença sospirs que ràpids
Traspassant la volta blava,
Apleguen al cel i bressen
La cabellera daurada
De la Santa dels amors,
La Santa que ens roba l’ànima.
Acut-los Santa Teresa,
Com los d’un fill una mare
Que ells seran els missatgers
Que et portaran amb ses ales
Mos goigs i mes alegries,
I mes penes i mes ànsies.
Trist de mi que he de servir-me
D’eixos missatgers encara!
Trist de mi que no puc veure
La dolçor de tes mirades,
Ni el somriure de tos llavis
Ni de ton cor les grans llames,
Que quan lo meu s’hi arrimi
Fins a sentir sa escalfada,
Quan pugui a dolls abeurar-se
En la sang de tes llançades
Ja veuràs quantes te’n conta
De coses que a tu t’agraden!
Ja veuràs quant bé que en sap
De cantar-te una cantada.